|
bufeta de l’orina f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | òrgans i sistemes | urologia | Sac membranĂłs i muscular distendible que recull l’orina que li arriba pels urèters i l’emmagatzema abans d’expulsar-la per la uretra. És situada a la part anterior de la cavitat pelviana, darrere la sĂmfisi del pubis i per davant del recte (en l’home) o per davant de la matriu (en la dona). De parets elĂ stiques, pot guardar de 250 a 350 ml de lĂquid. | Sin. compl.: bufeta urinĂ ria | de Harnblase |
|
cefalosporina f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Cadascun dels antibiòtics que, obtinguts per primera vegada el 1948 d’un fong (Cephalosporium acremonium) aïllat del mar a les costes de Sardenya, foren batejats amb les lletres C, N i P. Per extensió, cefalosporina semisintètica. |
|
cefalosporina C f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Ă€cid 3-[(acetiloxi)metil]-7-[(5-amino-5-carboxi-1-oxopentil)amino]-8-oxo-5-tio-1-azabiciclo[4.2.0]oct-2-en-2-carboxĂlic, de fĂłrmula C16H21N3O8S; cefalosporina natural que contĂ© un nucli actiu d’estructura betalactĂ mica i semblant a l’à cid 6-aminopenicil·lĂ nic: l’à cid 7-aminocefalosporĂ nic. D’ell en deriven les cefalosporines semisintètiques. |
|
cefalosporina P f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Antibiòtic esteroide, de fórmula C33H50O8; és constituït almenys per cinc components, dels quals l’anomenat P1 és el més actiu. |
|
cefalosporina semisintètica f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Cadascuna de les moltes que hom ha obtingut a partir de l’à cid 7-aminocefalosporĂ nic. SĂłn bactericides; actuen inhibint la sĂntesi de la paret bacteriana. Tenen un espectre ampli: molts bacteris grampositius (estafilococs inclosos) i bastants de gramnegatius: salmonel·la, shigel·la, Proteus mirabilis, Escherichia coli, klebsiel·la, Haemophilus influenza, però no enterobĂ cter, pseudomones ni bacteroides. Algunes (cefalexina, cefradina, cefaloglicina) poden Ă©sser administrades per via oral; d’altres, solament per via parenteral (cefazolina, cefamandole, cefalotina, cefapirina). Les dues darreres es reserven per a la via intravenosa perquè, en injecciĂł intramuscular, sĂłn molt doloroses. Per similitud estructural, a vegades hi ha hipersensibilitat encreuada amb les penicil·lines, i Ă dhuc algunes soques d’estafilococs s’hi tornen resistents. SĂłn nefrotòxiques (la que mĂ©s, la cefaloridina, hom recomana de no usar-la), especialment si hom les associa a aminoglucòsids. Circulen bastant lligades a les proteĂŻnes plasmĂ tiques (excepte la cefalexina i la cefradina que s’hi uneixen molt poc) i sĂłn excretades pel ronyĂł, generalment sense metabolitzar. Amb variacions individuals, sĂłn efectives en el tractament d’infeccions osteoarticulars, genitourinĂ ries, del tracte respiratori, de la pell i dels teixits tous degudes a microorganismes sensibles; però malgrat això i a causa de llur preu elevat, cal considerar-les antibiòtics de segona elecciĂł i per a infeccions hospitalĂ ries. |
|
ciclosporina A f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Endecapèptid cĂclic no hidrosoluble obtingut de cultius del fong (Tolipocladium inflatum). És un potent immunosupressor la introducciĂł del qual ha suposat una millora significativa en la tolerĂ ncia dels trasplantaments al·logènics, principalment els de ronyĂł, fetge, cor, pĂ ncrees, medul·la òssia i pell. Actua inhibint la sĂntesi d’interleucina1 i d’interleucina2 mitjançant la uniĂł a la immunofilina, coneguda amb el nom de ciclofilina, i la posterior inhibiciĂł de la serintreonin fosfatasa calcineurina, necessĂ ria per a la proliferaciĂł i transformaciĂł de les diferents subpoblacions de limfòcits T, responsables del rebuig dels empelts. A diferència d’altres immunosupressors, no modifica les funcions dels limfòcits B, dels macròfags ni dels neutròfils. És administrada, habitualment, per via oral. Com a efectes indesitjables poden aparèixer nefrohepatotoxicitat, hipertensiĂł arterial, hirsutisme, hipertròfia gingival, tremolor i intolerĂ ncia gĂ strica. |
|
dioscorina f. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | Alcaloide cristal·lĂ, de la planta herbĂ cia Dioscorea villosa (de propietats diaforètiques i emètiques), que tĂ© acciĂł tòxica semblant a la de la picrotoxina. |
|
|
|