|
cobalt m. obs. | Diccionari de geologia | geoquĂmica | Element, Co; Z, 27; m. at., 58,933; grup 9è. TĂ© un isòtop estable: 59Co en part radiogènic per desintegraciĂł del 59Ni. L’escorça n’és empobrida (clarke, 29 ppm) en relaciĂł amb els materials menys evolucionats: Terra, 940 ppm i condrites CI, 496 ppm. Les roques Ăgnies mostren una relaciĂł estreta entre el Co i el Fe; aixĂ, les roques ultramĂ fiques sĂłn altes en Co (175 ppm), i les Ă cides, baixes (5 ppm). GairebĂ© tots els materials sedimentaris sĂłn pobres en Co, inferiors al clarke. El metall Ă©s beneficiat a partir dels minerals de Cu i Ni, dels sulfurs, principalment. IĂł +2 de radi 0,72 en coordinaciĂł 6 que substitueix el Fe en molts minerals silicatats i d’altres elements en els sulfurs (Cu, Zn) i carbonats (Ca). Fonamentalment Ă©s sideròfil, presenta tendències calcòfiles i litòfiles. Es concentra als primers sòlids cristal·litzats dels magmes, i als ambients sedimentaris sulfurosos i reductors. És compatible amb tots els tipus de magmes. La mobilitat Ă©s molt baixa en medis de neutres a alcalins i reductors, i Ă©s mitjana en els oxidants i Ă cids. És molt adsorbit pels òxids de Fe i Mn. És molt escĂ s a les aigĂĽes naturals; a l’oceĂ nomĂ©s n’hi ha 0,4 ppb, i el temps de residència Ă©s de 3 · 104 a. És essencial per als Ă©ssers vius superiors com a oligoelement. | en cobalt | es cobalto | fr cobalt |
|
cobalt m. | Diccionari enciclopèdic de medicina | farmacologia | quĂmica | Element metĂ l·lic pertanyent al grup VIII b de la taula periòdica, blanc, dĂşctil, mal·leable i ferromagnètic; actua amb valències 2 i 3, sobretot. El seu nombre atòmic Ă©s 27, la massa atòmica 58,93 i el sĂmbol Co. Fou descobert el 1735 per Georg Brandt. Hom el troba en la natura en diversos minerals, com l’esmaltina, la cobaltita i la linneĂŻta, dels quals Ă©s molt difĂcil d’extreure. D’això i del fet que aquests minerals contenen tambĂ© arsènic, que desprèn vapors tòxics, li ve el nom. És emprat per a obtenir alguns aliatges especials, dels quals augmenta la duresa i la resistència a la corrosiĂł (per a eines de tall, per a cambres de combustiĂł, etc.), o als quals proporciona interessants propietats magnètiques (ferrocobalt). TambĂ© Ă©s emprat per a la preparaciĂł de pintures, pigments i esmalts. És un oligoelement necessari per a la vida cel·lular i entra en la composiciĂł de la cianocobalamina. El clorur de cobalt (CoCl2) Ă©s un compost en forma de lamel·les de color blau pĂ l·lid, força higroscòpiques, que sĂłn emprades en higròmetres com a indicador d’humitat i d’aigua. Havia estat emprat en el tractament d’algunes anèmies refractĂ ries. | , Code Kobalt | en cobalt | es cobalto | fr cobalt | it cobalto |
|
cobalt m. | Diccionari de les ciències ambientals | quĂmica | Element quĂmic metĂ l·lic blanc, dĂşctil i manejable, que s’empra en aliatges, pintures, esmalts, etc. (sĂmbol, Co; nombre atòmic, 27; pes atòmic, 58,93). El cobalt Ă©s tòxic per inhalaciĂł prolongada i pot causar el desenvolupament d’un quadre de fibrosi pulmonar. | en cobalt subst. | es cobalto m. | fr cobalt m. |
|
cobalt arsenical m. | Diccionari de geologia | mineralogia descriptiva | Esmaltita. | en grey cobalt | es cobalto arsenical | fr cobalt arsenical |
|
cobalt blanc m. | Diccionari de geologia | mineralogia descriptiva | Esmaltita. | en grey cobalt, white cobalt | es cobalto gris |
|
|
|