acumulació de carbonat càlcic¹ c. nom. f.

Procés pel qual té lloc un augment en la proporció CaCO₃ al sòl. Té el seu origen en processos de translocació de Ca²⁺ i HCO₃⁻ en dissolució i posterior precipitació en forma de CaCO₃, per disminució de la humitat del sòl per evaporació i evapotranspiració, o per pèrdua de CO₂ cap a l’atmosfera. L’aportació de Ca²⁺ i HCO₃⁻ pot tenir lloc: 1) en l’aigua de percolació, per translocació vertical descendent dins del sòl; 2) per translocació lateral en un vessant (en un glacis, p. e.); o 3) per una translocació vertical ascendent a partir d’una capa freàtica. Pot presentar diverses morfologies: pseudomicel·li, oòlit, nòdul, ciment geopetal o acumulació massiva, entre d’altres. El contingut de carbonat càlcic en una acumulació calcària és més gran que el del material que l’envolta (p. e., acumulació en forma de nòdul), o superior que el dels horitzons suprajacent i subjacent (p. e., acumulació massiva en un endopèdon càlcic). L’acumulació pot estar cimentada (nòduls calcaris, horitzó petrocàlcic) o no (nòduls pulverulents, horitzó càlcic; horitzó hipercàlcic). Les acumulacions calcàries es presenten en sòls de zones semiàrides i àrides, zones amb un règim d’humitat no percolant i amb una marcada estacionalitat (xèric, ústic o arídic).