acumulació relativa c. nom. f.

Procés pel qual té lloc un augment en la proporció d’un component al sòl a causa de l’eliminació d’altres components. L’eliminació pot tenir lloc: 1) per translocació de components solubles, derivats de processos de meteorització o d’edafogènesi intensos, ja sia d’un horitzó a un altre o més enllà de la base del sòl; o 2) per destrucció de determinats components. Les condicions del medi determinen la naturalesa del component que s’acumula: sílice, hidròxids d’alumini (gibbsita i productes amorfs); hidròxids i òxids de ferro (goethita, hematita i productes amorfs); i òxids de manganès; entre d’altres.