agricultura convencional c. nom. f.

Sistema agrícola que té com a finalitat obtenir altes produccions (alta eficiència) i per aconseguir-ho utilitza una gran quantitat d’entrades externes (energia fòssil, fertilitzants sintètics, biocides).
Aquest tipus d’agricultura va començar a practicar-se a Espanya a partir de la dècada dels anys cinquanta del segle xx amb la mecanització del camp. Dona una gran importància al conreu del sòl, el qual és vist com una peça clau i imprescindible per poder obtenir produccions elevades. Per aquest motiu, s’han arribat a emprar progressivament arades cada vegada més grans, que remouen un major volum de sòl i exigeixen tractors cada vegada més potents.
Aquest tipus d’agricultura té els avantatges següents: 1) permet obtenir altes produccions; 2) és una agricultura productiva enfocada a l’exportació del producte, per la qual cosa obté productes estandarditzats per a un mercat que coneix; 3) té majors retorns econòmics, i 4) pot abastir d’aliments i nutrients una major població a preus més assequibles.
Com a desavantatges, cal mencionar els següents: 1) la mecanització requereix disposar de grans superfícies, la qual cosa ha portat a eliminar mesures tradicionals de conservació de sòls i aigües (bancals i terrasses), sense que hagin estat substituïdes per altres mesures de conservació compatibles amb l’ús de maquinària; 2) el conreu del sòl condueix a una mineralització progressiva de la matèria orgànica i a una degradació gradual de l’estructura de la terra, amb un augment del risc d’encrostament superficial i de formació de soles d’arada; 3) prescindeix de les rotacions de cultius i se centra en el monocultiu o en unes rotacions molt curtes; 4) és aliena als cicles dels nutrients i a l’ús dels recursos naturals amb criteris de sostenibilitat; 5) l’ús inadequat de la mecanització, amb un nombre gran de passades d’arada, juntament amb l’absència de mesures de conservació del sòl, ha contribuït fortament a potenciar els processos erosius, especialment en camps en vessant.