agricultura de conservació c. nom. f.

Model d’agricultura desenvolupat i practicat als EUA des de la dècada dels anys trenta del segle xx amb la finalitat de controlar la pèrdua de sòl per erosió.
Els seus principis són els següents: 1) alteració nul·la o mínima del sòl per conreu, 2) establiment de rotacions de cultius i 3) desenvolupament d’una coberta amb restes vegetals, generalment del cultiu anterior, que protegeixen el sòl de l’impacte directe de les gotes de pluja.
En cultius herbacis anuals, la sembra es fa directament sobre les restes de la campanya anterior. En cultius llenyosos, s’estableix una coberta herbàcia en la superfície dels carrers, ja sigui de flora arvense o de plantes sembrades, que se sega mecànicament o químicament a l’inici de l’estació seca, i es deixen sobre el sòl les restes vegetals; també es poden aportar restes orgàniques inertes (de poda triturades, entre altres).
L’objectiu d’aquest sistema és conrear de manera que es mantingui o s’incrementi la fertilitat i la productivitat del sòl amb criteris de sostenibilitat. L’absència de conreu permet l’establiment d’una xarxa de bioporus vegetals i animals que potencien la infiltració de l’aigua i la disminució de l’aigua d’escolament superficial. Només en casos d’una compactació accidental del sòl es permet un treball d’arada de cisells per descompactar, mentre que els treballs que provoquen volteig dels prismes de sòl, com ara les grades de discos, l’arada de rella o similars, estan totalment prohibits. Quan s’usa amb freqüència l’arada de cisells no es pot parlar de sembra directa sinó de conreu mínim.