agricultura ecològica c. nom. f.

Sistema de producció que es promou com una renovació cultural. Es tracta d’un sistema agrari que té per objectiu l’obtenció d’aliments sans i de màxima qualitat, respectant el medi ambient. Per això, prescindeix d’utilitzar productes químics de síntesi, implementa mesures de conservació del sòl i de l’aigua, i no accepta l’ús d’organismes genèticament modificats.
La fertilitat i l’activitat biològica del sòl es mantenen o es milloren per mitjà del cultiu de lleguminoses (fixació de N atmosfèric), dels adobats en verd, de la utilització de plantes d’arrelament profund, de l’aportació de fems d’explotacions ramaderes ecològiques i de la rotació de cultius. Amb això es disposa de N, s’aporta matèria orgànica al sòl (amb la qual cosa millora l’estructura del sòl i s’alliberen nutrients en la mineralització) i disminueixen les pèrdues de fertilitat del sòl en disminuir el risc d’erosió hídrica. La protecció contra plagues i malalties es fa per mitjans naturals, sense ús de plaguicides. Calen dades d’anàlisi de fertilitat de sòls per evitar que disminueixin les produccions.
El període mínim perquè una finca pugui passar d’agricultura convencional a agricultura ecològica és de dos anys per a cultius anuals i de tres per a perennes.
Donat l’auge adquirit per l’agricultura ecològica a la Unió Europea, s’han desenvolupat un conjunt de normes legals que la regulen. A Espanya s’estableixen en el Reial decret 1852/1993, de 22 d’octubre, sobre producció agrícola ecològica i la seva indicació en els productes agraris i alimentaris. En l’Ordre ministerial de 4 d’octubre de 1989 es van aprovar el reglament de la denominació genèrica agricultura ecològica i el Consell Regulador d’Agricultura Ecològica (CRAE).