agricultura industrial c. nom. f.

Model d’agricultura, introduït en els anys cinquanta del segle xx, lligat, d’una banda, a la mecanització del camp (la qual cosa va fer necessari disposar de superfícies de conreu de gran extensió) i, d’una altra banda, a l’ús d’agroquímics. Es tracta d’un sistema agrícola que prioritza la producció d’aliments i la rendibilitat de l’explotació, deixant de banda altres aspectes no menys importants.
Les característiques principals de l’agricultura industrial són, en termes generals: 1) aconseguir la producció més gran possible (aliments, fibres, farratges, biocombustibles o altres), per la qual cosa utilitza plantes amb un potencial productiu alt, millorades genèticament (encara que no necessàriament organismes genèticament modificats), de manera que abandona les varietats locals (la qual cosa suposa una pèrdua de biodiversitat); 2) utilitzar la mecanització a ultrança i, en requerir camps de gran extensió, eliminar les mesures tradicionals de conservació de sòls i aigües, sense substituir-les per altres mesures compatibles amb la mecanització; 3) fer un conreu intens, la qual cosa accelera la mineralització de la matèria orgànica i afecta les propietats físiques del sòl, com ara l’estructura del sòl, la porositat, la capacitat d’emmagatzematge d’aigua i la permeabilitat; 4) abandonar el sistema de rotació de cultius amb la implantació del monocultiu; 5) utilitzar els agroquímics (fertilitzants químics de síntesi i plaguicides) requerits per les noves varietats de plantes, per assegurar les elevades produccions; 6) emetre gasos amb efecte d’hivernacle per l’increment del consum de combustibles derivats del petroli; 7) canviar la modalitat d’agricultor i despoblar el camp.
Aquest enfocament, lligat a la Revolució verda, ha tingut un èxit inicial gran, ja que té aspectes positius importants quant al repte d’haver d’alimentar una població mundial en augment constant, cosa que és una preocupació d’organismes internacionals com la FAO, però amb el temps s’ha vist que no compleix diversos criteris de sostenibilitat, tot i que es defensa des de posicions neoliberals i en el context del mercat mundial d’aliments.
Després d’haver introduït el concepte de desenvolupament sostenible a la conferència de l’Organització de les Nacions Unides que va tenir lloc el 1987 a Nairobi, ha anat creixent la sensibilització de la població pels temes mediambientals, de manera que els plantejaments més durs de l’agricultura industrial s’han anat qüestionant cada vegada més des de dues posicions diferents. D’una banda, des de les comunitats locals d’agricultors que no poden accedir als beneficis d’aquest tipus d’agricultura, ja que posseeixen superfícies de terra de molt poca extensió, no disposen de capital circulant per adquirir les llavors ni els agroquímics que requereixen les noves varietats de plantes i veuen que es perden les varietats locals ben adaptades i amb menors requeriments d’agroquímics (encara que són poc productives). Aquestes comunitats de vegades es veuen fortament pressionades perquè venguin les seves terres a multinacionals que practiquen l’agricultura industrial. D’una altra banda, es qüestionen també des dels moviments socials conservacionistes i ecologistes que han fomentat l’auge de les agricultures alternatives.
Sense abandonar els avantatges que presenta l’agricultura industrial i amb l’objectiu d’avançar cap a una agricultura sostenible avançada, amb una base científica i enfocada a la producció d’aliments sans, en quantitat suficient, respectuosa amb el medi ambient i socialment acceptada, les polítiques agràries tendeixen a condicionar les subvencions agrícoles a la posada en pràctica de mesures de protecció del sòl i del medi ambient: ecoprotecció i ecoresponsabilitat.