agricultura minifundista c. nom. f.

Agricultura de subsistència, associada a llindars de pobresa en països en desenvolupament. Es caracteritza pels aspectes següents: 1) explotacions agrícoles que disposen d’una superfície de terra petita (el límit varia segons la zona geogràfica, el país i el moment històric); 2) tinença de la terra precària; 3) manca de tecnologia i assessorament d’extensió agrària; 4) baixa productivitat; 5) major biodiversitat, comparada amb sistemes d’agricultura intensiva i de conservació de germoplasma de varietats locals ben adaptades; 6) baixa capitalització i dificultat per accedir a crèdits; 7) autoconsum; 8) impossibilitat de sortir als mercats o poc poder de negociació; 9) debilitat organitzativa; 10) baixa remuneració de la mà d’obra familiar; 11) dificultat per introduir pràctiques de conservació de sòls i millores, i criteris de sostenibilitat; 12) impossibilitat de reparar els equips agrícoles d’alta tecnologia, ja que si els agricultors els aconsegueixen la llei de propietat intel·lectual els impedeix que tinguin dret legal de reparar-los (per evitar aquesta limitació, Open Source Ecology i Farms Hack han començat a fabricar maquinària agrícola de codi obert).
El 2010 el Consell econòmic i social de les Nacions Unides afirmava que el desenvolupament agrícola, la pobresa i la degradació ambiental estan estretament relacionats i que el desenvolupament d’una agricultura sostenible és la principal força impulsora de la disminució de la pobresa i de la seguretat alimentària i nutricional. Per això, fomenta la transició del conreu minifundista a una agricultura familiar comercialment viable i sostenible, amb accés a mercats de proximitat i connexió amb mercats exteriors.
La Comissió Europea planteja estratègies de suport al desenvolupament i inversió en zones minifundistes per disminuir la pobresa. Indica que s’han de basar en la participació de les poblacions locals, perquè aportin els seus punts de vista i les seves pròpies solucions per aconseguir modalitats sostenibles. Resulten fonamentals les polítiques locals efectives, els marcs jurídics, l’accés equitatiu als recursos (terra, aigua, entrades i microcrèdits) i l’avaluació dels programes governamentals. Resulta positiu promoure vincles entre les organitzacions d’agricultors, per exemple de la Unió Europea, amb les dels països en desenvolupament. La investigació agrària que cal fomentar s’ha de basar en el coneixement local tradicional i les noves tecnologies adaptables a la regió.
En alguns països avançats, l’existència d’una estructura agrària minifundista no ha estat un obstacle per a la implementació de criteris i tècniques d’agricultura ecològica per obtenir productes diferenciats altament remuneradors, que ofereixen a mercats d’alt poder adquisitiu.