avaluació de terres c. nom. f.

Metodologia que permet basar en criteris científics i objectius l’assignació d’usos a les terres o d’altres processos d’ordenació i planificació territorials i, en general, de tots aquells aspectes inclosos en gestió de sòls. Es tracta d’harmonitzar les aptituds de la terra amb els requeriments dels diferents tipus d’ús (genèrics o específics) potencials de les terres.
S’han desenvolupat múltiples sistemes d’avaluació al llarg del temps i per organitzacions diverses: mètodes qualitatius, mètodes quantitatius i models de simulació matemàtica. Alguns tenen en compte únicament atributs del sòl, mentre que altres prenen en consideració els de la terra, en incloure aspectes econòmics, socials i mediambientals.
Els enfocaments inicials anaven orientats a millorar la productivitat agrícola i a minimitzar l’erosió. En l’actualitat, s’orienten a establir la qualitat i l’aptitud de la terra per a realitzar diverses funcions ambientals i serveis ecosistèmics, i programes de protecció d’ecosistemes, entre d’altres aspectes.
Els sistemes d’avaluació de terres poden: 1) tenir una finalitat única (p. ex., un cultiu, un tipus d’ús), múltiple (p. ex., un conjunt de tipus d’ús) o general; 2) referir-se a l’aptitud actual (per les condicions presents i millores menors) o potencial (després de millores majors), i 3) ser qualitatius (l’aptitud s’expressa en funció de termes físics generals en estudis de reconeixement), quantitatius físics (s’especifiquen les entrades i les produccions de les terres, i les relacions entre les característiques ambientals i la tecnologia, mentre que les consideracions econòmiques només constitueixen un rerefons general) i quantitatius econòmics (s’introdueixen els costos de les entrades i el valor de la producció, aplicable en avaluacions moderadament detallades). L’avaluació es fa a les unitats cartogràfiques i no a sòls individuals.