bancal m.

Estructura per a la conservació del sòl i l’aigua, que configura superfícies planes conreables en vessants i piemonts amb pendents de diversos graus d’inclinació, generalment superior a un 20 %. Divideix el llarg del vessant en trams, de forma contínua o discontínua, i es construeix seguint les corbes de nivell.
Es caracteritza i es diferencia d’una terrassa en què el moviment de terres afecta tot el vessant, sense que hi hagi parts del terreny que no es vegin alterades. La seva construcció modifica el gradient i la longitud del vessant en dividir-lo en trams, de manera que resulta totalment transformat. El botànic Antonio J. de Cavanilles, a finals de segle xviii, va descriure la superfície resultant com les graderies d’un amfiteatre i el poeta Joan Margarit, en un dels seus poemes, com escales per a gegants.
En el disseny d’un bancal (tipus, amplada òptima i longitud, entre altres aspectes) i en el càlcul hidràulic és necessari un estudi i anàlisi en funció de la pluviometria de la zona, els períodes de retorn i la permeabilitat del sòl, entre altres factors. També cal tenir en compte el tipus d’ús.
El terme bancal pot procedir de manqála, de l’àrab andalusí. Al Regne de València hi ha referències a partir de 1264 i a Catalunya les més antigues són de finals del segle xii, al Diplomatari de Santa Maria de les Franqueses (1075-1298), que cita “duos banchales” a l’horta de Balaguer (1188) i diversos bancals a Menàrguens (1194). Antigament, per designar els bancals es van utilitzar denominacions com terrassa de banc i terrassa de graó.
Les cultures mediterrànies, inques i xineses, entre altres, en van construir des de l’antiguitat per poder conrear vessants de pendents pronunciats.