biomineralització f.

Procés fisiològic pel qual els éssers vius produeixen minerals, sovint per endurir els teixits existents a partir d’elements presents en el medi (matèria orgànica de sòl o bé contaminants en l’aigua o al sòl). El grup d’organismes més important capaç d’induir processos de mineralització són els animals, seguit dels bacteris, plantes vasculars i, finalment, fongs i protozous. 2 Tècnica de descontaminació de llocs contaminats basada en la capacitat de determinats organismes (cianobacteris, bacteris, microalgues i fongs) per produir minerals a partir de metalls pesants i radionúclids continguts en una fase líquida.
Atès que els metalls no es poden biodegradar, la descontaminació s’aconsegueix en aquest cas per la immobilització de l’element contaminant amb la formació de biominerals (òxids, fosfats, sulfurs i oxalats). La incorporació del metall contaminant a una xarxa cristal·lina suposa la seva remoció de la fase líquida del sòl o d’una aigua, que disminueix la biodisponibilitat i la toxicitat.
Per exemple, els fongs dipositen minerals amb l’ajuda d’una matriu orgànica, com una proteïna, que proporciona un lloc de nucleació per al creixement de biominerals.