brunificació f.

Procés edafogènic que té lloc en medis biològicament actius, ben airejats, i que es caracteritza per la formació de complexos organominerals insolubles, en els quals els minerals d’argila i el ferro (Fe³⁺), com ió d’enllaç, hi tenen un paper principal. Pot tenir lloc en un interval de pH molt ampli, des de valors de pH de 4,5 a 5 en sòls bruns àcids, en els quals el Al³⁺, també té un paper floculant important, a valors de pH de 7 a sòls bruns mesotròfics i fins a valors de 8-8,5 en sòls bruns eutròfics, on el Ca²⁺) exerceix el paper predominant com a catió d’enllaç i afavoreix l’estabilitat dels agregats. En els horitzons de superfície, els compostos orgànics, quan s’uneixen amb el ferro i l’alumini, formen agregats poc compactes (estructura granular composta) i relativament estables. Pot tenir lloc en sòls formats a partir de materials originals no calcaris o després d’un procés de descarbonatació, en què la meteorització moderada allibera òxids de ferro i minerals d’argila. És característic de sòls de zones de clima temperat humit, amb bon drenatge i amb vegetació que aporti prou quantitat de matèria orgànica, com alguns sòls dels GRS Cambisol (WRB) o dels ordres Inceptisol i Mol·lisol (ST).