calcificació f.

Procés edafogènic que origina una acumulació de carbonat de calci secundari al sòl per aportacions al material preexistent, la qual cosa té lloc, principalment, en medis àrids i semiàrids (règim d’humitat no percolant). El carbonat de calci es mobilitza dissolt en forma d’anió hidroxicarbonat, HCO₃⁻, i catió calci, Ca²⁺, en aigua que contingui diòxid de carboni dissolt i precipita, ja sia perquè es concentra la fase líquida en assecar-se del sòl, o bé perquè l’aigua perd CO₂. Les principals fonts de carbonat de calci poden ser: 1) el material dels horitzons de superfície del mateix sòl; 2) materials calcaris de la conca; 3) una capa freàtica subjacent; i 4) pols calcària aportada pel vent, que es diposita en la superfície del sòl.
Els mecanismes d’acumulació poden ser diversos: 1) aportació d’aigua de pluja al sòl i translocació vertical descendent en l’aigua de percolació, fins a la profunditat màxima d’avanç del front d’humectació; 2) aportació lateral per moviment en règim no saturat d’aigua procedent d’una àrea font a la conca i calcificació del sòl d’arribada (p. e., en un vessant en glacis); 3) aportació per aigua capil·lar que ascendeix a partir d’una capa freàtica, mecanisme que pot donar-se igualment en medis de clima humit; i 4) segregació de carbonat de calci per la fauna del sòl (p. ex. els cucs de terra poden excretar carbonat de calci format en les seves glàndules calcíferes), mecanisme que pot tenir lloc en sòls i roques sense carbonats.
Tots aquests mecanismes poden donar lloc a acumulacions (generalment de calcita i de vegades d’aragonita) de diverses morfologies: pseudomicel·lis, revestiments, concrecions (oòlits i pisòlits), nòduls friables, nòduls cimentats, ciment geopetal, nines de loess, acumulació finament distribuïda en la matriu del sòl, acumulació massiva no cimentada que emmascara el material receptor (horitzó càlcic) i acumulacions i encrostraments amb diferents graus de cimentació (horitzó petrocàlcic).