clorita f.

Mineral de la classe dels silicats, fil·losilicat d’estructura 2:1 l’excés de càrrega negativa del qual s’equilibra amb una capa interlaminar di o trioctaèdrica, carregada positivament, cosa que no afecta l’estructura 2:1 del mineral; per això, The Clay Minerals Society Glossary for Clay Science Project indica que la nomenclatura anterior, 2:1:1, ja no està en ús i recomana l’estructura 2:1.
Està constituït per una alternança regular de capes 2:1, de tipus mica trioctaèdrica amb càrrega negativa i capes d’hidròxids interlaminars, bé dioctaèdriques (gibbsítica) o trioctaèdriques (brucítica). Presenta substitucions isomòrfiques en les dues capes octaèdriques, de cations divalents per trivalents, la qual cosa origina un excés de càrrega positiva que es compensa amb el dèficit negatiu de la capa tetraèdrica, on es produeix la substitució del Si⁴⁺ per Al³⁺. La unió entre les capes es produeix parcialment per interaccions de tipus iònic i per interaccions de ponts d’hidrogen entre la capa tetraèdrica i grups OH de la capa brucítica. La distància basal d’1,4 nm és fixa; la capacitat d’intercanvi catiònic és baixa, de 10 a 40 cmol_c kg⁻¹; i la superfície específica té un valor intermedi de 70-150 m² g⁻¹. Hom pot diferenciar: clorites primàries (brucítiques), que han estat heretades en el sòl (p. e., d’esquistos clorítics i de serpentinites) i que es meteoritzen ràpidament amb l’acidificació; i les clorites secundàries (gibbsítiques), formades durant la meteorització. És un mineral no gaire abundant en els sòls.