conservació de sòls c. nom. f.

Les cultures antigues (mediterrànies, inca i xinesa, entre altres) es van ocupar de protegir els sòls, com ho testifiquen els incalculables bancals construïts per totes elles. La conservació de sòls moderna es va institucionalitzar a partir de la primera meitat de segle xx, a causa de la problemàtica derivada de les grans sequeres i devastacions (p. ex., l’American Dust Bowl als Estats Units d’Amèrica). Això va portar a la creació del Soil Conservation Service de l’USDA (1935) i d’altres organismes similars en molts països, entre els quals hi ha Espanya (1955).
Els primers treballs de conservació de sòls es van centrar a implementar les innovacions tecnològiques i d’enginyeria per al control i mitigació de l’erosió del sòl, l’obtenció de dades experimentals i l’establiment de la capacitat agrològica de les terres para assessorar als productors.
La degradació dels sòls continua i s’ha accelerat en moltes parts de món, principalment a causa de les demandes d’un desenvolupament econòmic continu, que ha portat a intensificar les produccions i a la utilització de tecnologies altament explotadores, per donar resposta a la demanda d’aliments sans i en quantitats suficients per a una població mundial creixent.
L’erosió té lloc a nivell de parcel·la (microescala), per la qual cosa es requereix una educació ambiental i la implicació dels productors en la protecció de les seves terres amb el conjunt de tècniques ja disponibles, per enfrontar-se als processos biofísics de l’erosió. Un tractament a nivell de conca hidrogràfica (macroescala) sobrepassa les actuacions individuals.
Els nous enfocaments busquen respostes en un entorn polític global, nacional i local, per tal que la protecció dels sòls s’integri en les polítiques agrícoles, les agendes geopolítiques i els programes nacionals i regionals, en el marc d’un desenvolupament sostenible. Aquests plantejaments deriven dels aspectes següents: 1) la presència de noves forces impulsores, com ara els objectius de desenvolupament sostenible i les polítiques agrícoles transnacionals, entre altres; 2) els nous actors, com ara moviments socials que qüestionen el model productivista de gestionar les terres i organismes internacionals implicats en la protecció mediambiental (UNESCO, FAO i Comissió Europea, entre altres).
Depenent dels països, s’està prestant major atenció als instruments econòmics i als mercats internacionals, com el comerç de carboni o la incorporació de valors i beneficis no econòmics en la protecció dels ecosistemes (com ara aspectes ètics en la producció d’aliments sans, qualitat de les aigües, pagament per funcions i serveis ecosistèmics dels sòls i esquemes de certificació, entre altres). Aquestes tendències aniran en augment a mesura que la societat entengui millor i assumeixi la vinculació entre la qualitat del sòl, la qualitat dels aliments i el medi ambient.