cost social de reversió c. nom. m.

En el cas d’actuacions mediambientals, cost d’una intervenció el finançament de la qual, en el cas de ser ejecutada, haurà de recaure i ser assumida pels pressupostos generals de l’Estat. El motiu és que el causant de l’impacte mediambiental que es pretén corregir es desconeix o ha desaparegut i, al seu moment, no es va internalitzar el cost de rehabilitació com a part dels costos del procés productiu (p. ex., una explotació de carbó a cel obert sense projecte de rehabilitació). Així doncs, el cost de la intervenció per mitigar l’impacte suposa un cost externalitzat a llarg termini, que recau sobre l’Estat i, en definitiva, serà un cost per a la societat.
L’economista alemany Karl William Kapp va introduir aquest concepte, que va definir com totes les pèrdues i despeses, directes i indirectes, presents i futures, que van a càrrec de tercers o de la comunitat en el seu conjunt, a causa dels impactes socials, sanitaris i mediambientals dels patrons de producció i consum, inherents al sistema econòmic.
Les característiques inicials de la situació justificaran la urgència de la intervenció. La diferència entre un conjunt de característiques inicials i les característiques finals ha de permetre que s’assoleixin els objectius plantejats i justificar els costos.
La relació cost-benefici en unitats monetàries, que en altres àmbits permet una avaluació econòmica quantitativa d’un projecte, resulta difícil en aquests casos, ja que molts dels beneficis són intangibles. Es tracta de valors de diferent caràcter: 1) ambiental (p. ex., millorar la qualitat d’un paisatge o reforestar una àrea degradada per mitigar el canvi climàtic); 2) ètic (p. ex., actuar en la protecció del recurs sòl enfront de l’erosió, per no posar en risc la producció d’aliments en el futur, o preservar un parc nacional); 3) sanitari (p. ex., disposar d’aigües depurades de qualitat o gestionar purins de porc); 4) social (p. ex., descontaminar una antiga zona industrial els terrenys de la qual es vulguin reconvertir en jardins públics per a la infància); 5) patrimonial (p. ex., indemnitzar per frenar actuacions que afectin negativament el patrimoni natural).
L’avalució de les externalitats per part de les institucions i autoritats porta a establir normes mediambientals i polítiques públiques; per part de les empreses, a internalitzar aquests costos (concepte que en anglès s’ha anomenat true cost). S’han d’evitar falsos plantejaments basats en un principi de compensació, molt qüestionable, segons el qual s’intenten compensar els impactes ambientals en una zona (p. ex., la contaminació d’un sòl) amb actuacions benèfiques desconnectades (p. ex., pagar un programa de reinserció social). També cal eludir la frase qui contamina paga, que sembla portar implícit que el pagament fa que es pugui seguir contaminant.
Per tant, segons quin sigui el cost social de reversió, un sistema econòmic serà sostenible o no. L’ideal de cost social zero porta al concepte de economia circular.