descarbonatació f.

Procés edafogenètic de dissolució progressiva dels carbonats (càlcics i/o magnèsics) d’una roca calcària o dels horitzons d’un sòl per aigües de percolació que continguin diòxid de carboni dissolt. El CO₂ procedeix principalment de la respiració de les arrels i els microorganismes del sòl i, en molta menys mesura, de l’atmosfera. El carbonat de calci, quan es dissol, produeix Ca²⁺ i HCO₃⁻ que, com que són solubles, poden ser mobilitzats per l’aigua de percolació. Si el règim d’humitat del sòl és no percolant, poden ser translocats i acumular-se a més profunditat dins el mateix sòl, en forma de CaCO₃ que precipita; o, si el règim d’humitat és percolant i hi ha bon drenatge, poden ser rentats amb l’aigua de drenatge, de manera que es descarbonata el sòl. Allà on tingui lloc aquest procés es produeix un enriquiment relatiu d’aquells components que resulten insolubles (per exemple, minerals d’argila, anomenats argiles de descarbonatació).
El terme anglès decalcification és un false friend, ja que s’utilitza per a descriure tant la pèrdua de Ca²⁺ intercanviable, com la de CaCO₃. Es recomana diferenciar descalcificació de descarbonatació en català. Aquesta confusió ha portat a introduir el terme calcificació, per referir-se a l’acumulació de carbonat de calci i no simplement de calci.