desenvolupament sostenible c. nom. m.

Model de desenvolupament que preveu cobrir les necessitats de la generació present sense comprometre les necessitats de les generacions futures (principi d’equitat intergeneracional). Es tracta d’un concepte antropocèntric introduït el 1987 en el document El nostre futur comú, elaborat per la Comissió Mundial per al Medi Ambient i el Desenvolupament de l’ONU, la Comissió Brundtland. Constitueix un concepte una mica ambigu, ja que les expressions sostenible i desenvolupament poden tenir sentits oposats, i es basa en conceptes difícils de precisar, com els límits del creixement.
És un concepte dinàmic, ja que varia amb el temps segons els tipus d’ús de terres i els nivells tecnològics i de maneig disponibles. Per això la política per aconseguir-lo variarà segons l’àmbit geogràfic i d’uns països a uns altres.
A. J. Smyth i Julian Dumanski (1993) indiquen que un desenvolupament es considera sostenible si amb ell s’assoleixen simultàniament els objectius següents: 1) mantenir i augmentar la producció i els serveis per satisfer les necessitats alimentàries de la població (productivitat i suficiència alimentària), 2) disminuir els riscos en la producció i assegurar la qualitat dels aliments (salut per a éssers humans), 3) protegir la qualitat dels recursos naturals (biodiversitat), 4) prevenir la degradació de la qualitat del sòl i de l’aigua, 5) ser econòmicament viable (els agricultors són econòmicament autosuficients), i 6) ser un model de desenvolupament socialment acceptat pel model de distribució de beneficis entre els éssers humans (principi d’equitat). La productivitat més gran en l’agricultura avançada ha portat a un descens de l’equitat entre grans productors i petits agricultors.