devesa f.

Sistema d’ús agrosilvopastoral del territori, amb la presència d’una formació sabanoide.
És característic de l’oest espanyol, des de Zamora al nord fins a Huelva al sud (uns tres milions d’hectàrees), i té una rèplica a Portugal, amb la denominació de montados, i en altres països mediterranis. El clima dominant és mediterrani, amb influències atlàntiques; les precipitacions anuals mitjanes oscil·len entre 400 i 600 mm.
Constitueix un paisatge antropitzat, caracteritzat fonamentalment per formacions arbrades obertes, amb ramaderia extensiva de pasturatge. En temps passats tenien un aprofitament agrícola a la cinquena, mitjançant el qual una cinquena part de la devesa es conreava i anava rotant amb les altres quatre cinquenes parts dedicades a pasturatge.
El règim de propietat a la devesa es caracteritza per propietats de gran extensió (des d’unes 100 ha fins a més de 5.000 ha), en les quals existeix una distribució més o menys regular de peus arboris i/o arbustius amb un recobriment conjunt d’entre un 5 % i un 35 % del total de la superficie considerada (en anglès, open woodland), cosa que permet el desenvolupalment d’un estrat herbaci i un aprofitament ramader. Constitueixen una unitat econòmica d’explotació, amb un sol propietari, diversos o gairebé tots els d’un poble: bovalar i devesa comunal.
La sostenibilitat d’aquest important agrosistema està amenaçada per diversos factors, entre els quals hi ha els següents: 1) la sobreexplotació; 2) la síndrome de decaïment de l’arbrat (la seca), malaltia que pateixen les alzines (Q. ilex ssp. bellota) i les alzines sureres (Q. suber), ocasionada pel fong Phytophthora cinnamomi Rands, que es tradueix en la podridura de les arrels; 3) la manca de regeneració; 4) l’escassa rendibilitat de les produccions, i 5) la manca de treballadors qualificats.