difracció de raigs X c. nom. f.

Tècnica utilitzada per a la identificació de la naturalesa de minerals cristal·lins. Es basa en els efectes de difracció que tenen lloc quan un feix monocromàtic de raigs X passa a través de l’estructura cristal·lina del mineral (model regular d’àtoms que constitueixen un cristall). La longitud d’ona i la xarxa defineixen un nombre de reflexions o espectre de raigs X (pics al difractograma). La distància basal o espaiat reticular característic de cada mineral es pot determinar a partir de la llei de Bragg: nλ = 2d senθ, on n és el nombre d’ones difractades, λ és la longitud d’ona dels raigs X, d és la distància que separa els plans equivalents del cristall (espaiat o distància basal), θ és l’angle d’incidència del feix paral·lel de raigs X pel qual els raigs difractats es troben en fase. S’utilitza per a la identificació dels minerals d’argila, que es pot dur a terme amb mostres orientades a l’atzar (mostres en pols) i amb mostres orientades (preparació obtinguda per sedimentació sobre placa de vidre).