ecologia política c. nom. f.

Corrent de pensament desenvolupat a partir de 1970 que s’interessa per la relació de la humanitat amb la natura. Ha donat lloc a diversos moviments dins de l’ecologisme a l’inici del segle xxi.
El seu objectiu és establir les bases d’una política ecològica del medi ambient, del treball i de les relacions internacionals. Per això es proposa comprendre els aspectes següents: 1) els orígens de les polítiques mediambientals, destacant la importància de les accions nacionals i internacionals en els temes mediambientals; 2) les condicions d’accés als recursos i al contingut de les polítiques, i 3) les ramificacions, que es refereixen a l’efecte de les polítiques en els canvis mediambientals (impactes ambientals, socioeconòmics i polítics). Tot això per anar més enllà dels atributs d’un sistema biofísic o natural i, a partir de conèixer les relacions causa-efecte, poder preparar instruments i estratègies per a la presa de decisions en polítiques mediambientals, que siguin el resultat de la interacció dels grups d’interès en el marc d’un desenvolupament sostenible. L’ecologia política suposa un enfocament crític a una certa manera de vida emmarcada en el liberalisme i el seu qüestionament.
Per exemple, en política forestal, per intentar disminuir els conflictes, s’han de conciliar amb la visió àmplia de l’ecologia política interessos contraposats (els individuals enfront dels col·lectius), representats pels ens següents: 1) els propietaris forestals (que tenen interessos comercials), 2) l’agència estatal de l’aigua (com en el cas d’un bosc en una zona de captació i recàrrega d’aqüífers), 3) l’agència estatal del medi ambient (que té interès en la protecció de la biodiversitat), 4) els grups ecologistes, 5) les poblacions que habiten o es beneficien de la recol·lecció de productes del bosc, i 6) les creences religioses o mítiques de la població local respecte del bosc (p. ex., els boscos sagrats d’Àfrica).