endopèdon m.

Horitzó diagnòstic de ST que s’ha format i es troba a certa fondària dins del sòl, llevat que hagi aflorat per erosió. Aquest terme complementa el de epipèdon introduït pel Soil Survey Staff al congrés celebrat a Madison el 1960.
Un endopèdon s’identifica al camp per la posició que ocupa en el pèdon i per trets morfològics específics que deriven del procés edafogènic que ha predominat en l’edafogènesi i que es tradueixen en alguna de les característiques següents: 1) estructura edàfica i color diferents dels del material originari (p. e., endopèdon càmbic, endopèdon òxic); 2) acumulació de substàncies translocades en suspensió (p. e., partícules de minerals d’argila, endopèdon argílic); 3) acumulació de substàncies translocades en dissolució (p. e., endopèdon càlcic, endopèdon espòdic); o 4) trets derivats d’una saturació d’aigua. Correspon a un horitzó genètic B, si bé no tots els horitzons B arriben a complir els requeriments perquè puguin ser considerats un endopèdon (p. e., horitzó B d’un Entisol).
Atès que WRB utilitza igualment horitzons de diagnòstic, de vegades amb el mateix nom que ST però amb definició diferent, en aquest diccionari, per a més claredat, es refereixen els horitzons de diagnòstic subsuperficials de ST com endopèdons i els de WRB com horitzons.