endopèdon argílic c. nom. m.

Horitzó de diagnòstic mineral (ST, 2014), subsuperficial, que es caracteritza perquè presenta una acumulació de minerals d’argila fina il·luviada, amb un contingut d’argila més gran que els horitzons supra i subjacents.
Té el seu origen en la mobilització selectiva d’argila fina dispersa, translocada en suspensió des de la part superior del sòl (zona d’eluviació), que s’ha afegit als materials edàfics preexistents a una certa fondària dins el mateix sòl (zona d’il·luviació). Això dona lloc a la formació de revestiments d’argila orientada a les parets dels buits (porus comunicants i canals d’arrels) i en les cares dels agregats (en làmina prima presenten birefringència en observar-les al microscopi). Hi pot haver igualment acumulacions per aportacions laterals. Si es troba en superfície, és degut a processos erosius que han eliminat els horitzons suprajacents.
Amb vista a la classificació, cal consultar els requeriments quantitatius en la clau de ST. Els principals requeriments són: 1) determinada classe textural i gruix; o un determinat gruix acumulat de lamel·les; 2) evidències d’il·luviació d’argila; o una relació entre argila fina i argila total més alta que a l’horitzó eluvial, si hi ha fenòmens d’expansió-retracció; i 3) contingut més alt d’argila total que en l’horitzó eluvial, que incrementa dins d’una certa distància. Al camp la il·luviació d’argila es pot identificar quan s’observen superfícies brillants en els porus, canals d’arrels i cares dels agregats; en làmina prima quan aquestes superfícies presenten birefringència en observar-les al microscopi petrogràfic. És característic dels ordres: Alfisol, Aridisol (pe Àrgid), Mol·lisol (p. e., Argiudoll) i Ultisol. A la WRB es defineix l’horitzó àrgic, que no coincideix amb els requeriments de l’horitzó argílic de ST.