endopèdon gípsic c. nom. m.

Horitzó de diagnòstic mineral (ST 2014), subsuperficial (en alguns llocs pot estar en superfície), on el guix s’hi ha acumulat o transformat com a guix secundari (CaSO₄ · 2 H₂O), de manera significativa; generalment amb cristalls d’hàbit lenticular. És de color blanquinós. S’identifica al camp en observar-lo amb la lupa de mà i per donar positiu en l’assaig de sulfats i en el de calci.
L’acumulació pot presentar diverses morfologies: 1) a forma discreta com: guix vermiforme; roses del desert (a la zona d’oscil·lació d’una capa freàtica); i ciment geopetal a la base dels elements grossos; 2) a forma difusa amb impregnació de la matriu del sòl en diferents graus, fins a arribar a difuminar totalment el material d’acollida (horitzó Byy). En aquest cas, quan està sec, és extremament dur i compacte, però un fragment submergit en aigua durant unes hores es disgrega. En un horitzó Byy, les arrels només poden penetrar aprofitant esquerdes més o menys verticals que es formen en assecar-se el sòl. Els horitzons gípsics són freqüents en sòls de climes semiàrids i àrids amb un règim d’humitat no percolant (ústic, xèric o arídic).
Amb vista a la classificació, cal consultar la clau de ST. Els principals requeriments són: 1) gruix igual o superior a 15 cm; 2) no està cimentat o si ho està les parts cimentades tenen menys de 5 mm de gruix o no té continuïtat lateral; 3) té un 5 % o més de guix (en massa) i un u per cent o més (en volum) de guix secundari identificable; 4) el producte del gruix en cm pel percentatge de guix és de com a mínim 150. És característic de sòls de l’ordre Inceptisol (p. e., Calciustept gípsic); Aridisol (p. e., gípsic); Mol·lisol (p. e., Calciustoll gípsic); i Vertisol (p. e., Gipsiustert). A la WRB s’ha definit l’horitzó gípsic, els requeriments del qual no coincideixen amb els de ST.