endopèdon petrocàlcic c. nom. m.

Horitzó de diagnòstic mineral (ST 2014), subsuperficial, que presenta una acumulació fortament cimentada de carbonat de calci secundari (de vegades amb carbonat de magnesi). La seva consistència en sec és extremament dura, de manera no es trenca amb un pic, ni amb una barrina manual. Un fragment sec submergit en aigua durant diverses hores no es disgrega. L’acumulació de carbonat de calci pot arribar a diversos metres de gruix. L’horitzó A que hi té a sobre correspon, en molts casos, a un material aportat després de la formació de l’horitzó petrocàlcic, gràcies a processos erosius i aportacions posteriors, de manera que no es pot establir una relació entre l’horitzó A actual i la profunditat a la qual apareix l’horitzó petrocàlcic, ni amb el seu contingut de carbonat de calci.
Es forma en regions semiàrides i àrides amb un règim d’humitat no percolant (règims ústic, xèric i arídic). Es tracta de formacions molt antigues, amb processos de formació molt complexos, com ho reflecteixen les seves morfologies, unes molt antigues i altres actuals, resultat de dissolucions i reprecipitacions associades al mateix petrocàlcic. El carbonat de calci necessari per a la formació d’un horitzó petrocàlcic ha estat mobilitzat en dissolució en forma de Ca²⁺ i HCO₃⁻. Això pot haver tingut lloc: 1) a la zona soma (no saturada d’aigua) principalment pel moviment lateral d’aigua en règim no saturat a partir d’una àrea font, situada a la part proximal d’un vessant (p. e., en un vessant en glacis); o per ascens capil·lar a partir d’una capa freàtica; o 2) a la zona freàtica, just sota de la zona soma. L’horitzó petrocàlcic pot trobar-se en un vessant o bé a la part superior d’una plataforma, desconnectada de l’àrea font, possiblement per l’encaixament de la xarxa de drenatge.
Les morfologies dels horitzons petrocàlcics són molt diverses. S’han diferenciat: 1) encrostament massiu difús, amb predomini de carbonat de calci, i una duresa feble; 2) encrostament massiu nodular, amb nòduls de diferents mides cimentats per carbonat de calci, i una duresa intermèdia; 3) crosta calcària que pot incloure elements grossos de grandàries diverses, i amb una duresa molt elevada i que poden presentar una capa acintada, més o menys envoltant; i 4) lloses calcàries, molt compactes i extremament dures. El color de les diferents zones d’un horitzó petrocàlcic indica un diferent grau de cristal·lització i de cimentació. Així, un color blanc salmonat indica més vellesa i més bona cristal·lització i duresa, que un color blanc, que indica un procés més recent.
Amb vista a la classificació, cal consultar la clau de ST. Els principals requeriments són: 1) està cimentat o endurit per carbonat de calci, amb sílice o altres agents cimentants, o sense; 2) presenta una continuïtat lateral que impedeix la penetració de les arrels que només el travessen per esquerdes i fractures que estan separades més de 10 cm; 3) té un gruix de com a mínim 10 cm o d’1 cm si està constituït per un casquet laminar que està directament a sobre d’una roca coherent dura. És característic de l’ordre Alfisol (Rodustalf petrocàlcic); Andisol (Duritorrand petrocàlcic); Aridisol (petrocàlcic); Inceptisol (Calciustept petrocàlcic); Mol·lisol (Calciaquoll petrocàlcic); Vertisol (Calcitorrert petrocàlcic). A la WRB es defineix l’horitzó petrocàlcic els requeriments del qual no coincideixen amb els de ST.