epipèdon m.

Horitzó de diagnòstic (mineral o orgànic) d’un sòl, format a la superfície del pèdon i en el qual la majoria de l’estructura de roca ha desaparegut. El concepte epipèdon va ser introduït pel Soil Survey Staff al congrés celebrat a Madison el 1960.
A ST es defineixen els epipèdons següents: artificials, derivats d’accions antròpiques (antròpic i plàgic); orgànics (folístic, hístic) i minerals (melànic, mòl·lic, òcric i úmbric).
La WRB (2016) no empra el terme epipèdon per a designar els horitzons de superfície, als quals anomena horitzó de diagnòstic superficial. Tots dos conceptes són equivalents, si bé els requeriments taxonòmics no sempre són els mateixos. Amb vista a la classificació, per als epipèdons cal consultar la clau de ST i per als horitzons de diagnòstic superficials la clau de WRB.