epipèdon melànic c. nom. m.

Horitzó de diagnòstic de superfície (ST, 2014), mineral, que es troba prop o en la superfície del sòl. Té molt gruix. De color molt fosc. Ric en humus, on el carboni orgànic està associat amb minerals de baix ordre de cristal·lització (al·lòfana, imogolita i ferrihidrita) o amb complexos organoalumínics, amb propietats àndiques. Es forma normalment a partir de dipòsits de tefres i pot continuar rebent aportacions successives recents de cendra volcànica, que formen capes de poc gruix, de manera que es permet que tingui capes en superfície i intercalades dins de l’horitzó que no es consideren part de l’epipèdon melànic. Presenta unes propietats químiques i físiques singulars: alta capacitat d’emmagatzematge d’aigua, una densitat aparent relativament baixa, càrrega variable i capacitat d’adsorció d’anions (fosfats), tan fortament que no estan disponibles per a la nutrició de les plantes.
Amb vista a la classificació, cal consultar la clau de ST. Els principals requeriments són: 1) es troba en superfície, però pot començar dins dels primers 30 cm en emplaçaments en els quals estigui recobert per una capa prima de material recent, tal com cendra volcànica o un dipòsit al·luvial; i 2) en capes amb un gruix acumulat de 30 cm o més (dins d’un gruix total de 40 cm): propietats àndiques en tot el seu gruix; i color Munsell en humit amb brillantor i croma iguals o menors de 2 en tot el gruix; i un índex melànic de com a màxim 1,7 en tot el seu gruix (predomini dels àcids húmics davant dels àcids fúlvics); i com a mínim un 6 % (mitjana ponderada) de carboni orgànic i com a mínim un 4 % en totes les seves capes. És característic de sòls de l’ordre Andisol (Melanaquand, Melanocriand, Melanudand, Melanoxerand) i d’alguns extragraus Húmic (Udivitrand húmic, Ustivitrand húmics), entre d’altres.
A la WRB (2016) es defineix l’horitzó melànic, els criteris de classificació del qual no coincideixen amb els de ST.