epipèdon plàgic c. nom. m.

Horitzó de diagnòstic de superfície (ST 2014), mineral, gruixut (pot arribar a 1 metre o més); de color fosc (típicament negre o marró grisenc fosc). Ha estat construït progressivament per acció antròpica, per l’aportació prolongada i continuada de materials amb artefactes (materials terrosos, gleves (plag = pa de terra) i fullaraca utilitzats com a jaç de bestiar i els fems resultants, de manera que el sòl creix cap amunt i la superfície està més elevada que la dels sòls circumdants. Pot conservar marques de pala, heretades del treball agrícola. Aquesta tècnica es va utilitzar en diversos països d’Europa (Bèlgica, Països Baixos, entre altres) des de l’edat mitjana, associada a espodosols sorrencs, molt poc fèrtils, i es va abandonar a final del segle xix, quan hom va poder disposar de fertilitzants de síntesi.
Amb vista a la classificació, cal consultar la clau de Soil Taxonomy. Els principals requeriments són: 1) es presenta en geoformes localment elevades i conté, o bé artefactes que no són restes d’esmenes agrícoles ni de deixalles urbanes, o bé marques de pala; 2) colors Munsell, amb lluïssor en humit igual o inferior a 4 i en sec igual o inferior a 5, i croma igual o inferior a 2; 3) contingut de carboni orgànic igual o superior a 0,6 %; 4) un gruix de 50 cm o més de material transportat d’actuacions antròpiques; i 5) està humit en algun lloc durant un mínim de 90 dies acumulats a l’any, durant l’estació de creixement de les plantes. A la WRB (2014) s’ha definit l’horitzó plàgic, conceptualment similar a l’epipèdon plàgic de ST, si bé els requeriments no coincideixen exactament.