erosió per xaragalls c. nom. f.

Procés de pèrdua de sòl produïda per l’aigua d’escolament superficial concentrada que comença a manifestar-se a una certa distància de la cresta d’un vessant, distància crítica a partir de la qual l’escolament superficial difús passa a seguir canals preferents.
Durant una pluja, a certa distància de la cresta del vessant, per efecte del microrelleu de la superfície del sòl, es creen petites concentracions locals de cabal (represes) on s’hi va acumulant l’aigua fins que, en omplir-se, es trenquen i es produeix la transició de làmina d’aigua a xaragall.
Quan desguassa la represa, augmenta el cabal d’aigua i la velocitat esdevé més erosiva. Es formen remolins que donen lloc a la formació de petits canals centimètrics (xaragalls, reguerons) de petita entitat, que apareixen i desapareixen molt ràpidament durant la pluja, ja que el despreniment de partícules de les parets del xaragall per efecte de la pluja pot omplir el propi canal a mesura que es forma, de manera que el flux d’aigua canvia de lloc i no arriba a aprofundir de manera significativa en el sòl. No obstant això, vessant avall el poder erosiu de l’aigua augmenta depenent del pendent i del flux d’aigua, i la mida dels xaragalls i la pèrdua de sòl són més grans. Els xaragalls s’identifiquen fàcilment pel seu traçat irregular, aproximadament perpendicular a les corbes de nivell, i una morfologia digitiforme.
El xaragalls es desenvolupen tant cap avall, tal com s’ha indicat, com cap amunt, amb una erosió remuntant a la capçalera.
Aquests processos poden produir-se igualment associats a un reg per aspersió, per les gotes d’aigua procedents del broquet.
La taxa de despreniment (D_r), expressada en kg m² s^–1, es pot calcular en funció del coeficient de despreniment (K_r), les forces de cisallament (τ, en Pa) i el valor crític de les forces de cisallament (τ_crit):

     D_r = K_r(τ – τ_crit)
L’erosió per xaragalls és el procés erosiu responsable de la major part de la pèrdua de sòl en vessants (cultivats o no) i en talussos de vies de comunicació i altres. En el cas de terres de conreu en vessant, no se sol conferir la importància que tenen els xaragalls en les pèrdues de sòl, ja que quan es llaura desapareixen, si bé reapareixen amb la següent pluja, si el camp es troba sense una coberta vegetal. El procés és especialment ràpid quan el conreu es realitza a favor del pendent i també en sòls compactats a conseqüència del sobrepasturatge.
En terres de conreu abandonades o en terrenys amb materials poc coherents, en pocs anys les incisions aniran augmentant de grandària i els xaragalls evolucionaran a escorrancs, i aquests, posteriorment, a barrancs.
En terres de conreu, es pot disminuir el risc d’aquest tipus d’erosió implementant mesures de control de l’escolament superficial, com ara les següents: mantenir el camp amb una coberta vegetal; millorar l’estructura de l’horitzó superficial; evitar llaurar en sentit del pendent i fer-ho el més possible segons les corbes de nivell, per crear rugositat que freni el flux d’aigua d’escolament; implantar franges de vegetació; contruir terrasses, ja siguin d’absorció o de desguàs, i adequar la càrrega ramadera a les característiques del sòl i les seves condicions d’humitat.
En terrenys sense un ús agrícola i talussos de vies de comunicació o en jardineria pot ser econòmicament possible protegir la superfície del sòl amb la instal·lació de geotèxtils o afavorir la implantació de vegetació amb hidrosembra.