estat estacionari c. nom. m.

Situació en sòls o altres sistemes en què la condició mitjana del sistema roman sense alterar-se al llarg d’un període de temps. El sòl és un sistema obert que, durant la formació, rep i acumula més energia de la que cedeix a l’entorn, la qual cosa li permet reduir el seu nivell d’entropia interna en el procés d’horitzonació. Això el condueix finalment a un estat d’equilibri dinàmic amb el seu entorn de formació, que es caracteritza per nivells mínims d’energia lliure, ordenació màxima del sistema i estabilitat de les seves propietats.
En molts casos, l’estat estacionari és una aproximació basada en l’estabilitat aparent dels factors de formació del sòl, en una certa escala temporal, tot i trobar-se sotmesos a canvis continus (particularment el clima i els organismes). A una escala temporal més gran (geològica), la irreversibilitat de certs processos edafogenètics pot fer que determinats sòls, Oxisols (ST) o Ferralsols (WRB) puguin aproximar-se, no ja a un estat estacionari, sinó a un veritable equilibri no limitat en el temps.