ferral·litització f.

Procés d’edafogènesi que es pot produir en qualsevol tipus de roca (excepte si és essencialment quarsosa); consisteix en una meteorització per hidròlisi molt intensa i prolongada, que afecta tots els minerals primaris, excepte els més resistents, com el quars. Dona lloc a la formació de sòls ferral·lítics.
S’esdevé en zones intertropicals de clima càlid amb temperatures altes i precipitacions elevades, sense estació seca (equatorial humit o tropical humit), en medis amb bon drenatge. En determinades circumstàncies, es poden produir en altres medis (ambients subtropicals i temperats, amb elevada pluviositat, drenatge intens, roca molt alterable i posicions fisiogràfiques estables). En altres condicions, els sòls ferral·lítics són considerats paleosols.
Els elements més solubles, com Ca, Mg, K i Na (i una part del Si) alliberats del material originari durant la meteorització es perden per rentatge, la qual cosa produeix un enriquiment relatiu dels elements menys solubles (Fe, Al i Si, per aquest ordre), que precipiten aïlladament (oxihidròxids de Fe i/o de Al) o en combinacions Si-Al. Al costat d’aquests compostos neoformats, d’alta estabilitat, romanen al sòl els minerals resistents heretats, que varien en funció de la composició del material originari (quars, feldespat potàssic, moscovita, ilmenita, magnetita, zircó, entre d’altres). La intensa pèrdua de cations bàsics es tradueix en una acidificació del sòl.
Els sòls formats poden tenir un gruix de metres de profunditat, i les principals característiques són:
1) Neoformació d’hidròxids d’alumini (gibbsita, boehmita).
2) Neoformació d’hidròxids i òxids de ferro (goethita, hematites) i òxids de manganès.
3) Neoformació de minerals d’argila amb una relació Si/Al baixa, del tipus 1:1 (caolinita). En general, a les capes superiors del sòl la meteorització tendeix a ser més intensa, amb una pèrdua més gran de Si, per la qual cosa hi ha una proporció també més gran de gibbsita enfront de caolinita. No obstant això, en boscos densos es pot produir un reciclatge biològic de silici, fet que afavoreix la neoformació de caolinita en els primers centímetres del sòl.
4) Presenten agregats de caolinita-hematites (coloracions vermelles) o de caolinita-goethita (coloracions ocres) molt estables en aigua (pseudoarenes i pseudollims), de manera que l’argila naturalment dispersa és inferior al 10 %, la qual cosa frena els processos de translocació de minerals d’argila.
5) Tenen càrrega variable baixa i capacitat d’adsorció d’anions (CIA); la capacitat d’intercanvi catiònic (CIC) del sòl i de l’argila són baixes, i poden arribar a tenir càrrega neta positiva; la capacitat d’intercanvi aniònic pot ser més gran que la capacitat d’intercanvi catiònic.
El terme ferral·litització va ser proposat pel edafòleg francès George Aubert i reprès per edafòlegs alemanys; és prou més clar que l’antic terme lateritzación i Latosol, actualment en desús. Ferral·lític cobreix en part monosial·litització i completament al·litització.
La Classification des Sols CPCS (1967) caracteritza sòls de la classe de sòls ferral·lítics; la Soil Taxonomy caracteritza sòls de l’ordre Oxisol; la WRB caracteritza sòls del GSR Ferralsol. Amb vista a la classificació, s’ha de consultar la clau corresponent.
Els dos tipus de meteorització, fersial·litització i ferral·litització, es poden considerar etapes d’un mateix procés, que es diferencien per una intensitat creixent de la meteorització, de pèrdua de cations bàsics i de sílice i la neoformació de minerals d’argila, segons dels factors clima, material originari i el temps.