fertilització localitzada c. nom. f.

Aplicació d’una quantitat petita de fertilitzant al sòl col·locant-la en un lloc específic, amb o sense referència a la posició de la llavor, el que fa necessari un equip de localitzador específic. En agricultures poc mecanitzades es realitza de forma manual.
S’utilitza en l’aplicació de fòsfor i potassi, normalment quan es preveu un desenvolupament de sistema radicular escàs i el sòl té un nivell de fertilitat baix.
Hi ha diverses modalitats: 1) aplicació en el fons del solc de l’arada, zona de màxim arrelament, en determinades circumstàncies; 2) aplicació amb la llavor o a prop d’ella, però sense que hi entri en contacte, fertilització d’arrencada; 3) fertilització en bandes a prop o al peu dels arbres; 4) fertilització en files; 5) aplicació en profunditat de N, NP, PK o NPK; s’utilitza en condicions de risc de la sequera, cosa que faria inoperant la fertilització de superfície, ja que en assecar-se la part superior del sòl, impediria la solubilització i mobilització dels nutrients.
Avantatges: 1) requereix menor quantitat de fertilitzant, ja que el volum de sòl afectat és molt menor; 2) disminueix l’accés de les plantes adventícies als nutrients; 3) el contacte components de sòl-fertilitzant és mínim, de manera que el risc de fixació del nutrient disminueix; 4) disminueix el risc de pèrdues de nitrogen amb les aigües de percolació.