fixació del fòsfor c. nom. f.

Procés de disminució progressiva del nivell de fòsfor disponible per a les plantes. La fixació es dona per mitjà de diversos mecanismes, com ara per precipitació d’anions fosfat amb cations del sòl (preferentment, Ca²⁺, en medis calcaris, i Al³⁺, en medis àcids), o per sorció en components del sòl, sigui per substitució de grups funcionals −OH estructurals dels fil·losilicats 1:1, de la gibbsita i/o oxihidròxids de ferro, alumini i manganès, sigui mitjançant coadsorció amb cations intercanviables (preferentment Ca²⁺, Al³⁺, Fe³⁺ i Mn²⁺) que actuen de pont entre les superfícies amb càrrega elèctrica i l’anió fosfat. La fixació és gradual i depèn de l’energia de l’adsorció i/o de la solubilitat de les sals de fòsfor que precipiten. En el sòl, en condicions abiòtiques, la fixació augmenta amb el temps. Alguns autors diferencien entre fosfat retingut, que és la fracció de fosfat que es pot extreure amb àcids diluïts i que és relativament assimilable per les plantes, i fosfat fixat, que és la fracció no extraïble amb àcids diluïts.