geoedafologia f.

Disciplina que estudia les relacions entre la geomorfologia (geoformes), com a principal factor estructurant de l’edafopaisatge, i l’edafologia (la formació dels sòls), amb especial èmfasi en la contribució de la primera a la segona. No es tracta d’una juxtaposició estàtica, sinó de relacions i interrelacions dinàmiques entre geoformes i sòls.
Constitueix un enfocament metodològic que resulta útil per als inventaris cartogràfics de sòls, alhora que proporciona un marc per a l’anàlisi geogràfica dels patrons de distribució dels sòls.
El terme geoedafologia va ser introduït el 1950 per Emili Huguet del Villar, com a mètode universal de tipologia de sòls per fer-lo servir de base de la cartografia harmònica. Tanmateix, el manuscrit d’aquest llibre va romandre inèdit fins al 1983, any en què va ser publicat per la Universitat de Barcelona.