glacis m.

Terme utilitzat en la literatura francesa per a designar un tipus de vessant constituït per una superfície extensa desenvolupada al peu de relleus poc importants als quals pot seguir unida o dels que pot haver estat separada per encaixament de la xarxa de drenatge. Té un pendent suau (d’1 a 5 °) i un perfil longitudinal recte o lleugerament còncau. Es desenvolupa millor en àrees de relleu poc contrastat, en regions de clima àrid o semiàrid, si bé no n’és exclusiu. La terminologia resulta prolixa per a designar aquest tipus de vessants, atès que es basa en criteris diversos: vista general, grau d’acumulació, tipus de roca sobre la qual es desenvolupa, orientació del pendent, etc.
Cal distingir: 1) els glacis d’erosió (glacis nu, glacis d’ablació o glacis de denudació, segons autors), que equivalen als pediments dels autors anglosaxons, i que es caracteritzen perquè bisellen el substrat rocós i estan desproveïts de dipòsits; es formen per erosió bàsicament laminar; i 2) els glacis d’acumulació (glacis recobert), que tenen una capa prima de cobertura integrada per detritus procedents de l’àrea font i on el gruix de la qual emmascara les irregularitats del substrat rocós, de manera que la superfície queda fossilitzada a sota. En dipòsits antics i amb clima àrid o semiàrid, un glacis d’acumulació pot presentar un sòl amb un horitzó petrocàlcic (crosta calcària), que protegeix la superfície de l’erosió i, com a element resistent del relleu, pot haver donat lloc a una inversió de relleu, quan s’hi encaixa la xarxa de drenatge.