hal·loysita f.

Mineral de la subclasse dels fil·losilicats, mineral d’argila de baixa activitat de canvi pertanyent al grup del caolí. Estructura 1:1 o T-O, dioctaèdrica (octàedres de Al). Les làmines d’argila T-O són semblants a les de la caolinita, si bé, quan està completament hidratada, les làmines estan separades per una capa senzilla de molècules d’aigua (que li confereix una distància basal d’1,01 nm). Aquesta aigua interlaminar es perd parcialment de forma irreversible si s’asseca la mostra a l’aire; i desapareix (deshidratació total) quan s’escalfa a 100 °C, el mineral es transforma en metahal·loysita.
Les làmines d’argila es presenten apilades amb un grau de desordre (desordre turboestàtic) màxim. Normalment presenta una estructura tubular o forma partícules esfèriques. Observada al microscopi electrònic de rastreig, apareix en forma de tubs allargats, esferes i làmines corbades. Posseeix càrrega variable, que depèn del pH, de manera que, segons sigui el pH del medi, pel seu caràcter amfòter, pot adsorbir cations o anions. La capacitat d’intercanvi catiònic es troba entre 5 i 60 cmol_c kg⁻¹, una mica més elevada que la caolinita; la superfície específica és de 20 a 40 m² g⁻¹. Pot originar-se per la meteorització de cendres i vidres volcànics en zones de clima humit amb una estació seca, fet que afavoreix la cristal·lització i formació d’hal·loysita a partir de materials amorfs; també pot estar present en sòls molt meteoritzats i intensament rentats de zones tropicals humides. Generalment, és menys estable que la caolinita, en la qual tendeix a transformar-se amb el temps.