horitzó de diagnosi c. nom. m.

Horitzó del sòl definit per un conjunt de propietats i característiques que són el resultat de processos edafogènics predominants o d’actuacions antròpiques, i que es poden utilitzar per a descriure i classificar classes de sòls de forma quantitativa. Es consideren "de diagnòstic" quan la seva expressió assoleix un grau mínim, determinat per l’aparença, mesurabilitat i rellevància per al comportament del sòl, amb un gruix mínim. Les característiques s’identifiquen i es descriuen morfomètricament al camp, cosa que es complementa amb anàlisis de laboratori.
Amb aquest enfocament quantitatiu, les descripcions poden ser més precises i les interpretacions més objectives que amb l’ús dels horitzons genètics, que es defineixen només de forma qualitativa. Els horitzons de diagnòstic s’utilitzen com a criteri de diagnòstic en classificació de sòls.
Es distingeixen els horitzons de diagnòstic formats a la part superior del sòl, horitzons superficials o epipèdons i els horitzons formats dins el sòl, horitzons subsuperficials o endopèdons). El seu ús va ser introduït a Soil Taxonomy (SSS 1960) i s’ha generalitzat a altres sistemes de classificació, si bé s’ha de tenir en compte que, tot i que s’utilitzen en molts casos els mateixos noms per a designar els horitzons, els criteris per a definir-los acostumen a ser diferents.