horitzó genètic c. nom. m.

Capa del sòl integrada per material mineral o material orgànic o per una barreja d’ambdós amb graus d’unió diversos; horitzontal o subhoritzontal i continuïtat lateral, i que és el resultat dels processos edafogènics que han originat la diferenciació d’horitzons (horitzonació), que fan del sòl un tot i no una superposició de capes, com passa en un dipòsit o en roca sedimentària. Les seves propietats i característiques, macroscòpicament considerades, són homogènies i difereixen de les de la resta d’horitzons o capes amb les quals està en contacte directe amb el sòl. Constitueix la unitat d’estudi, mostreig i anàlisi, ja que el sòl es descriu horitzó a horitzó.
En un escandall s’observa la disposició paral·lela a la superfície del terreny, amb límits horitzontals o subhoritzontals, excepte en sòls de vessant en els quals els horitzons segueixen la inclinació del terreny.
Els horitzons genètics es descriuen qualitativament i es designen amb lletres majúscules: H, O, A, E, B, C, R (entre altres), que es qualifiquen amb una o més lletres minúscules, afegides com a sufix, que especifica el procés edafogènic que ha estat predominant en la formació del sòl: w (alteració), t (il·luviació d’argila), k (acumulació de carbonat de calci), g (hidromorfisme), entre moltes altres.