horitzó gípsic c. nom. m.

A WRB (2016), horitzó de diagnòstic mineral subsuperficial (de vegades en superfície), que es caracteritza per una acumulació no cimentada de guix secundari (CaSO₄ · 2 H₂O); és de color blanquinós; en sec pot ser extremament dur, però en submergir-ne un fragment en aigua durant unes hores es disgrega. Els horitzons gípsics són freqüents en sòls de zones de climes semiàrids i àrids.
Pot presentar diverses macromorfologies: 1) en forma discreta com guix vermiforme, roses del desert (a la zona d’oscil·lació de la capa freàtica) o ciment geopetal o penjant en elements grossos; 2) en forma difusa que impregna la matriu i, si el contingut és molt elevat, pot haver fet desaparèixer l’aspecte del material d’acollida. Observat al microscopi petrogràfic presenta normalment cristalls de guix d’hàbit lenticular.
Al camp s’identifica observant-lo amb la lupa de mà; amb l’assaig de sulfats i l’assaig de calci.
Amb vista a la classificació, s’ha de consultar la clau de WRB. Les característiques principals són: 1) com a mínim té un contingut de guix del 5 % a la terra fina; 2) un 1 % (en volum) o més de guix visible; i/o un contingut de guix igual o superior al 5 % (en valor absolut) que la capa subjacent; 3) el producte del gruix (cm) pel contingut de guix (en percentatge, en massa) és igual o més gran de 150; 4) no forma part d’un horitzó petrogípsic; i 5) té un gruix igual o superior a 15 cm.
A ST (2014) es defineix l’endopèdon gípsic, conceptualment equivalent, si bé els criteris per a definir-lo no coincideixen amb els de WRB (2016).