il·luviació de carbonat de calci c. nom. f.

Procés edafogènic que consisteix en: 1) la mobilització selectiva de carbonat de calci a la part superior del sòl; 2) la translocació en dissolució en forma de Ca²⁺ i HCO₃⁻; i 3) acumulació en reprecipitar en forma de CaCO₃, que s’afegeix als materials edàfics preexistents a una certa profunditat dins el mateix sòl.
L’acumulació es produeix: 1) a la profunditat a la qual arriba el front d’humectació, on l’aigua de percolació se satura i, en superar-se el producte de solubilitat, el CaCO₃ precipita; i/o 2) a la profunditat a la qual es desprèn CO₂ dissolt i varia el pH.
Les acumulacions de CaCO₃ poden presentar diverses morfologies: laminacions a la base dels elements grossos (penjants o ciment geopetal); oòlits i pisòlits (esferoidals i mil·limètrics); nòduls (arronyonats, irregulars i centimètrics); rizocrecions (en antics canals d’arrels); acumulacions massives (pulverulentes o cimentades). Es requereix que el règim d’humitat del sòl sigui no percolant (xèric, ústic o arídic), en cas contrari els ions dissolts es perdrien per la base del sòl. El contrast estacional amb un període sec afavoreix la cristal·lització i cimentació de les acumulacions. Els horitzons resultants poden ser: Bk, Bkn (amb nòduls) i Bkm, endopèdons càlcics i petrocàlcics.