loess m.

Sediment detrític d’origen terrestre, format essencialment per l’acumulació de material (pols) transportat i dipositat pel vent en zones de calma eòlica. El dipòsit, de gra fi, color groguenc i molt seleccionat, no acostuma a presentar estratificació ni estructures sedimentàries i pot formar mantells molt extensos i de gran gruix (fins a més de 100 m). Està constituït predominantment per partícules de mida llim (fins a un 50 %) i, en alguns casos, per sorres fines quan procedeix d’àrees molt properes; acompanyat per partícules de mida argila (menys del 15 %). El quars sol ser el mineral més abundant en la majoria de loess. El contingut de carbonat càlcic pot arribar a ser molt elevat (fins al 40-45 %)
Per a la formació del loess es requereixen tres condicions: 1) una font continuada de material polsegós durant milers a milions d’anys; 2) una energia adequada del vent per a assegurar-ne el transport; i 3) un lloc apropiat per a l’acumulació que suposi un parany per al vent. Durant el Quaternari, el loess s’ha format principalment en tres situacions: 1) àrees dels escuts continentals més enllà de les plaques de gel (loess periglacials); 2) en els marges de cadenes muntanyoses (loess perimuntanyós); i 3) en els marges semiàrids d’alguns deserts en períodes molt freds i secs (loess peridesèrtic), que està relativament poc desenvolupat, en part a causa de la limitada eficiència dels mecanismes generadors de llims, en comparació amb les zones glaceres i periglacials i per la tendència en àrees àrides que la pols es dispersi en una àmplia àrea i sigui retreballat després d’haver estat dipositat. És un material poc coherent, tot i que quan està sec manté certa coherència amb formació de talussos verticals quan és seccionat per xaragalls, talls de carretera, etc.
Els sòls formats a partir de loess presenten processos de translocació de carbonat de calci que origina acumulacions dins el loess en forma de nines de loess. Tenen una textura franca i propietats físiques favorables.