material sulfídic c. nom. m.

Material de diagnòstic (ST i WRB) integrat per components orgànics o minerals que contenen compostos de S oxidables (sofre elemental o sulfurs) que, en oxidar-se, generen una forta acidesa al sòl degut a la formació de sulfats de Fe i Al i, possiblement jarosita, sempre que no hi hagi en el medi compostos amb capacitat de neutralització d’àcids, com poden ser valves de mol·luscos o altres materials carbonatats.
Es formen en sòls o sediments que estan permanentment saturats d’aigua, inundats, generalment amb aigües salobres (aiguamoll en zones costaneres i estuaris, entre altres localitzacions), amb condicions reductores. També poden presentar-se en enderrocs de mineria de carbó amb sulfurs (p. e., pirita); en aquest cas, l’oxidació pot provocar incendis.
Al camp s’identifica la presència d’aquests materials per l’olor d’àcid sulfhídric (ous podrits), que s’accentua en afegir-hi unes gotes de HCl 1 m. Amb vista a la classificació, s’haurà de consultar la clau que correspongui.
Segons ST (2014), les principals característiques són: 1) un valor de pH (1:1 en aigua) superior a 3,5; 2) en incubar el material a temperatura ambient i condicions aeròbies, el pH disminueix determinats valors; o 3) tenir un valor de pH (1:1 en aigua) de més de 3,5 i 0,75 % o més de S (en massa), generalment en forma de sulfurs; i menys de tres vegades de carbonat de calci equivalent, com sofre.
Segons WRB (2016), les principals característiques són: 1) tenir un valor de pH (1:1 en aigua) de més de 4; 2) un contingut de S (en massa) igual o superior a 0,01 %.
En termes generals, material mineral inundat o material orgànic que conté 7,5 g kg⁻¹ o més de sofre en forma de sulfurs inorgànics. La seva presència suposa un risc d’acidificació del sòl si es drena, de manera que se n’afavoreix l’oxidació i formació de SO₄²⁻.