mineral transformat¹ c. nom. m.

En mineralogia de sòls, mineral secundari que conserva l’estructura cristal·lina bàsica del mineral primari del qual procedeix. El producte final depèn de la naturalesa del mineral inicial i de les condicions del medi en el qual tingui lloc la transformació, amb possibles fases transicionals. Una transformació pot implicar una pèrdua o una addició de components:
1) pèrdua de component, com en el cas de la transformació d’una mica a il·lita-vermiculita, a vermiculita i a esmectita. La pèrdua es produeix quan s’obre gradualment l’espai interlaminar, a mesura que es meteoritza la mica, de manera que el K⁺ fixat en posició interlaminar surt, sense que això afecti l’estructura 2:1 del mineral, si bé n’augmenta la superfície específica, la capacitat d’intercanvi catiònic i el contingut d’aigua;
2) pèrdua d’aigua, com és el cas de l’hal·loysita (completament hidratada té una distància basal d’1,01 nm) i que, en perdre aigua de forma irreversible, es transforma en metahal·loysita (distància basal 0,7 nm).
3) addició d’elements a l’estructura cristal·lina del mineral, tal com passa en un medi ric en Al dissolt, que es pot incorporar entre les làmines d’una vermiculita (2:1), que es transforma en vermiculita aluminosa (2:1), que podria evolucionar cap a una clorita secundària (2:1), amb una capa gibbsítica en posició interlaminar.