minerals de ferro c. nom. m. pl.

Terme genèric que fa referència a òxids, oxihidròxids i òxids hidratats de Fe: goethita, hematita, lepidocrocita, ferrihidrita.
Es presenten en forma de partícules discretes (nanopartícules) a la superfície de partícules de més grandària (minerals d’argila), més que en forma de revestiment, tot i que correntment es fa servir aquest terme per a descriure-les. La formació i naturalesa depenen de les condicions E_h-pH. Durant la meteorització de minerals ferromagnesians (olivina, piroxens, amfíbols, biotita, etc.) en medis airejats el Fe²⁺ s’allibera i s’oxida a Fe³⁺, i precipita en forma de goethita, lepidocrocita o ferrihidrita. La ferrihidrita es pot deshidratar i cristal·litzar en forma d’hematita. Si les condicions d’E_h-pH són reductores, el ferro romandrà en forma ferrosa, Fe²⁺, i, si s’assoleix la sobresaturació, precipitarà com Fe(OH)>sub>2. En condicions d’oscil·lació del nivell freàtic el Fe²⁺ es pot mobilitzar pels porus del sòl i, en cas de trobar condicions oxidants, precipita com goethita o lepidocrocita, γ-FeOOH. Tot i que aquests compostos es troben en concentracions baixes al sòl, tenen un poder pigmentant elevat, actuant d’elements cromògens.
La importància del Fe és gran en la nutrició de les plantes, ja que és un bioelement mineral essencial (micronutrient). En mitjans bàsics (rics en calcària activa) i oxidants, el predomini d’oxihidròxids de Fe³⁺ (molt poc solubles) i a l’acció del HCO₃⁻, poden produir-se deficiències de Fe (clorosi fèrrica); en aquestes condicions poden tenir-hi un paper important els organismes del sòl, ja que poden produir molècules que poden formar quelats amb el ferro, els sideròfors i els fitosideròfors, que són susceptibles de ser absorbits per les arrels.