minifundi m.

Sistema de propietat rural de la terra caracteritzat per parcel·les molt petites, cosa que en dificulta l’explotació d’una forma eficaç.
L’extensió mínima per permetre una gestió adequada depèn de diversos factors, com ara la qualitat del sòl, que sigui secà o regadiu, el valor del cultiu o les tècniques utilitzades. Per això, el límit de superfície varia segons la zona geogràfica, el país i el moment històric.
En general, es pot afirmar que el propietari no pot obtenir una producció prou gran com per ser comercialitzada, sinó que està limitada a l’autoconsum o a un mercat local. La teoria econòmica tradicional associa minifundi i ineficiència, fet que ha estat qüestionat des de certs sectors, ja que, segons el tipus de cultiu, el que condiciona la vida dels minifundistes són els ingressos anuals bruts, més que el fet de disposar de poca terra. Així, en el cas de cultius d’hivernacle, no cal que la superfície sigui gran per obtenir retorns econòmics significatius.
El minifundi, segons els països, pot tenir diverses causes: 1) un sistema hereditari que ha provocat una successiva parcel·lació de la propietat entre els hereus i ha generat minifundistes; 2) la dificultat per accedir a la propietat de terra; 3) un plantejament de l’agricultura com a activitat recreativa, per exemple, els horts urbans.
L’USDA estableix la tipologia de minifundis següent: 1) finca de recursos limitats (concepte tradicional associat a l’agricultura minifundista, de subsistència); 2) finca de retir (alguns tipus d’horts urbans); 3) finca de residencial (alguns tipus de finques d’esbarjo); 4) finca amb ocupació agrícola i vendes baixes (alguns tipus d’agricultura a temps parcial); 5) finca amb ocupació agrícola i vendes altes (orientada a un mercat molt especialitzat de productes d’alt valor afegit).
En alguns països, els governs i organismes internacionals han implementat programes per abordar el problema del minifundi. Així, per exemple, a Argentina l’Instituto Nacional de Tecnología Agraria (INTA) l’any 1987 va posar en marxa el Programa minifundio, que va estar actiu durant diversos anys, amb l’objectiu de propiciar accions per millorar els ingressos i la qualitat de vida dels minifundistes, sobre la base d’un desenvolupament autosostenible, que possibilités la seva transformació i l’ampliació de les possibilitats de capitalització.
A Espanya, la concentració parcel·lària iniciada a la dècada dels anys cinquanta del segle xx/v> va estar dirigida a abordar el problema del minifundi: va generar parcel·les de major grandària perquè fossin explotades de forma més eficient pels agricultors.
En alguns països, els governs locals s’han implicat en la regulació de les condicions d’ús, gaudi i aprofitament de diverses figures que es basen en el minifundi de retir o recreatiu, com ara els horts urbans, ideats per fomentar la vida social, la convivència social i la relació intergeneracional, per preservar espais de biodiversitat i, alhora, per permetre l’obtenció d’una petita producció d’hortalisses i ornamentals per a autoconsum, aplicant tècniques respectuoses amb el medi ambient.