òpal m.

Espècie mineral del grup de la sílice, diòxid de silici més o menys hidratat. La fórmula química és: SiO₂·nH₂O, amb un contingut d’aigua que va d’un 1,5 % en masses a l’òpal-C, fins a un 34 % en òpals amorfs de plantes. Té una brillantor cèria, perlat o de porcellana, d’aspecte lletós i colors diversos segons les varietats; té fractura concoidal.
L’òpal pot arribar al sòl per: 1) meteorització de roques silícies bàsiques (serpentines, basalt, traquita i andesita); 2) meteorització de roques sedimentàries (ciment de gresos, nòduls de sílex); 3) precipitació in situ a partir d’aigües sobresaturades de sílice soluble (H₄SiO₄⁰); 4) dipòsit de partícules a la superfície del sòl aportades pel vent i per l’aigua; i 5) origen biogènic en forma de fitòlits. Pot actuar de ciment en alguns horitzons del sòl (duripan).
Cal destacar que no tot el que s’anomena òpal és amorf. Cal distingir: 1) òpal-C, que està ben cristal·litzat; està format per lepisferes desordenades de cristobalita; 2) òpal-CT, que està compost de lepisferes desordenades de cristobalita i tridimita; 3) òpal-AG, format per esferes de sílice de mida submicroscòpica; 4) òpal-AN, hialí, botroidal, precipitat a partir de vapors volcànics; 5) òpal-A, molt desordenat, considerat amorf, biogènic, en fitòlits (que es troben als sòls), diatomees, esponges i radiolaris.