paleosol m.

Sòl que es va formar en el passat geològic en unes condicions del medi diferents de les actuals. Presenta trets morfològics característics (trets relictes) d’unes condicions de medi (valors dels factors de formació), que ja no existeixen en la coberta edàfica actual. La via edafogènica anterior pot haver estat alterada: 1) per un canvi en el medi extern (p. e., canvi climàtic); o 2) per haver estat enterrat el sòl a suficient profunditat. Els trets relictes que poden servir de criteris de diagnòstic són: contingut de matèria orgànica, horitzonació, condicions redox, tipus i grau de meteorització in situ, il·luviació i acumulació, entre altres. Se’n distingeixen els tipus següents: 1) paleosol relicte, que és aquell que ha persistit en superfície sense haver estat enterrat de forma significativa en cap moment, els horitzons superiors poden presentar trets relictes i trets deguts a processos edafogènics actuals (p. e, sòls que presentin rubefacció a la zona mediterrània; un Phaeozem que presenti un horitzó àrgic, que només es pot haver format en unes condicions més humides que les actuals); 2) paleosol exhumat, que és aquell que ha estat enterrat i, posteriorment, ha estat novament exposat en superfície per erosió del mantell que el recobria; 3) paleosol fòssil, que és aquell que, un cop enterrat, s’ha mantingut en aquesta situació, per la qual cosa no ha estat afectat posteriorment per factors externs; de manera que ha preservat informació del passat del lloc en què es va formar; pot ser identificat en una columna estratigràfica en profunditat; i 4) paleosol enterrat, terme imprecís, ja que si la capa que el recobreix és molt prima, es pot tractar d’un paleosol relicte, possiblement amb trets derivats d’una sobreimpressió; mentre que, si la capa que el recobreix té un gruix considerable, es tractarà d’un paleosol fòssil.