planificació inversa c. nom. f.

Tècnica per generar escenaris futurs desitjables i sostenibles, per, retrocedint des d’ells, determinar si és possible d’arribar-hi i elaborar les estratègies i polítiques que calguin per assolir-los. Aquest enfocament pretén donar resposta a què pot passar (viabilitat), què hauria de passar (desitjabilitat) i què és probable que passi (probabilitat).
Els passos que cal seguir en una planificació inversa són els següents: 1) fixar els objectius i el seu àmbit espacial (és a dir, l’àrea d’afectació, que pot ser local o regional, o implicar diversos països), temporal (es fixa entre 25 i 50 anys) i temàtic, i el nombre i classe d’escenaris; 2) fixar les metes futures específiques i les restriccions, expressades en forma quantitativa, sempre que sigui possible, per a l’anàlisi d’escenaris; 3) descriure el sistema actual; 4) fixar les variables exògenes, que corresponen al context del sistema; 5) analitzar els escenaris creats a partir de les hipòtesis realitzades sobre les condicions econòmiques, tecnològiques, ambientals, socials i culturals, i 6) realitzar l’anàlisi d’impactes (socials, econòmics, culturals i ambientals).
Entre els avantatges d’aquest enfocament en temes mediambientals, cal indicar que permet plantejar estratègies alternatives, de manera que, en cas que l’aplicada no resulti adequada, es disposi d’un pla B per afrontar el problema.