principi de la zonalitat c. nom. m.

Principi enunciat pels edafòlegs de l’Escola Russa de V. V. Dokuchaev segons el qual la distribució mundial dels tipus de sòls es correspon amb les grans zones macroclimàtiques mundials i la seva vegetació de referència. A partir d’aquesta concepció, el 1898 N. M. Sibirtzev va establir una classificació de sòls que distribueix els sòls en tres grups de primer ordre: sòls zonals, sòls intrazonals i sòls azonals. Aquesta visió general només és vàlida en mapes generalitzats (a petita escala), ja que ni la distribució de la vegetació, ni la dels sòls és sempre zonal i deixa de ser-ho clarament si es treballa a escales més detallades, ja que la variabilitat dels sòls a aquestes escales està lligada a les condicions de lloc (material originari, posició topogràfica i condicions de drenatge, entre d’altres) a més a més del macroclima. Els sistemes de classificació de sòls moderns no es basen en aquest principi.